Abans i després de la descolonització: el cas de l’Hindustan

En la majoria de casos, la descolonització —que té com a conseqüència principal la independència— no s’ha dut a terme de manera absoluta: encara que s’aconseguís la sobirania política explícita, els llaços que uneixen als països amb el seu colonitzador es mantenen profundament assentats, conservant una dependència tant cultural com econòmica. Aquest vincle condiciona el seu desenvolupament posterior i els condueix a la nova modalitat de colonialisme: el neocolonialisme. Des d’una postura poc rigurosa, el neocolonialisme es pot definir com l’adaptació de l’antic colonialisme a la nova legalitat. Això condueix a una pregunta: la descolonització va millorar les condicions de vida als nous estats independents? Centrant-me en el cas de l’Hindustan, analitzaré les condicions de vida colonials i postcolonials i sintetitzaré breument el procés de descolonització. Finalment conclouré confrontant ambdós situacions.

 1. La vida colonial

Per poder fer una bona argumentació més endavant, caldrà tenir en compte quatre fets sobre vida colonial a l’Hindustan en els seus últims anys.

La situació política

Primerament, existien de dos partits majoritaris, ambdós nacionalistes, que van protagonitzar gran part de l’hostilitat interna entre els propis natius indostànics:

  • D’una banda, el Partit del Congrés, fundat el 1885 i pioner en la lluita anticolonial, tenia una majoria hindú i era partidari de la unitat de la Índia, com es va fer patent a les negociacions de Mountbatten. Tot i que, coincidint amb una època moderada en el partit, durant la Primera Guerra Mundial la Índia va romandre relativament tranquil·la, en poc temps el partit va caure en mans d’extremistes que van canviar aquesta situació al país.
  • D’altra banda, la Lliga Musulmana (1906), tenia una majoria musulmana: minoritària i generalment més pobre i inculta que la hindú. La principal oposició al Partit del Congrés pel fet d’aspirar a crear un estat propi per als musulmans i un altre per als hindús.

Segonament, cal conèixer la configuració política resultant de la implantació a 1919 de la llei Montagu-Chelmsford, una constitució en la qual els britànics concedien parcel·les d’autonomia a l’Hindustan. Amb aquesta legislació, les competències del govern central[1] es van retallar limitadament, i l’autoritat provincial va veure les seves competències lleugerament ampliades tant en matèries que no suposaven un perill imminent per al domini britànic (sanitat, indústria, obres públiques , educació…), com en l’ampliació de la vida política dels indostànics (malgrat que el sufragi es mantingué limitat). El poder militar va continuar sent un monopoli britànic.

La situació econòmica.

Els indis vivien sota una subordinació productiva, adaptada als interessos dels colonitzadors, que havia substituït l’economia tradicional per la producció de pocs productes que havien tingut èxit comercial a occident (un 98’89% de la producció agrícola a l’Hindustan era arròs (Pastor, 1989: 11), dedicant una petita part de l’economia, de subsistència, a l’autoabastiment.

La situació demogràfica.

Tant a començaments del segle XX com a començaments del segle XXI, un punt ineludible per comprendre aquesta part del món és la seva situació demogràfica. En aquest sentit cal tenir en compte l’augment de població, que es va incrementar en el conjunt d’Indoxina en més de tres milions i mig de persones en deu anys, xifra que representa una tercera part de la població inicial (de 14.589.000 persones al 1910/1911 a 19.108.000 al 1920/1921 —Pastor, 1989: 7—). Aquest creixement va accentuar en gran mesura la misèria a la regió. Pot ser per això els sindicats van prendre un paper important l’agitament popular va anar incrementant-se durant tot aquest període. A tall d’exemple, es va passar de 396 vagues el 1921 a 1.629 el 1946. De manera paral·lela es va anar produint un augment constant de les rivalitats entre hindús, musulmans, i en menor mesura sikhs.

2. La descolonització

La descolonització inclogué situacions molt variades i dispars entre sí, inclús allunyades en el temps. En algunes ocasions el procés va comportar revoltes violentes, en d’altres, negociacions essencialment pacífiques.

La descolonització i la guerra freda

El seu desenvolupament va anar, a més, molt lligat amb el transcurs de la guerra freda, que al enfrontar dos blocs que aspiraven a obtenir l’hegemonia mundial, implicava necessàriament a països tercers. És per això que les dues potències mundials van immiscuïr-se en successos importants aliens i no tan aliens, com els de les descolonitzacions del que seria anomenat Tercer Món. En conseqüència, no es pot explicar el procés de la descolonització sense fer referència a la Guerra Freda, perquè aquesta va tenir una influència important en el transcurs dels processos independentistes: com diu McMahon, «las presiones de la Guerra Fría exacerbaron en unos casos, y en otros facilitaron, la transición del colonialismo a la independencia» (McMahon, 2009: 175).

Cal recordar en aquest sentit que la colonització preexistent s’havia dut a terme majoritàriament des de països que ara eren afins al bloc occidental, de manera que ambdós grups, i l’occidental amb Europa (que aplegava les ex-potències colonials) com a màxim exponent; van dur a terme papers diferenciats. Mentre que el bloc occidental generalment va actuar en pro de la perpetuació colonial o, si es considerava que aquesta era inevitable, de la situació més dominant possible, el bloc oriental va tenir una presència menor tot i que sí va acabar donant el seu ajut a insurreccions com les de Vietnam o Corea.

Dins del bloc occidental, doncs, hi ha haver diferents graus d’hostilitat amb el mateix objectiu: la màxima conservació possible de poder a les colònies. Mentre que Anglaterra i els Estats Units consideraven la descolonització «una fuerza histórica irreversible» (McMAhon, 2009: 85) i es van dedicar a concedir part de la seva sobirania per evitar grans enfrontaments, França i Holanda es posicionaven a favor de recuperar el control sobre Indoxina i les Índies orientals per la força, causant conflictes especialment cruents.

Per la seva part, els soviètics —poc intervencionistes internacionalment— i els xinesos van trigar en prestar atenció a les oportunitats que significaven les insurreccions nacionalistes i comunistes dins de les antigues colònies. No va ser fins 1950 que Stalin i Mao van reconèixer (i, en el cas de Xina, cedir ajuda pedagògica-militar) a la República Democràtica de Vietnam de Ho Chi Minh poc després de qie aqiesta s’hagués independitzat de França.

El context asiàtic

La rebel·lió asiàtica fou un llarg procés que va començar a finals del segle XIX i va culminar després de la Segona Guerra Mundial.

Les influències més immediates que van fer despertar completament la consciència asiàtica van ser, a grans trets, dues: la victòria japonesa sobre Rússia el 1905 i la revolució xinesa. Es podria dir que Japó va substituir a les nacions europees com a potència colonial a Àsia (un bon exemple és la ferotge ocupació de Corea el 1910), però va significar per a molts asiàtics una mostra de que «el poder groc» era capaç de derrotar a la «raça blanca». En segon lloc, la revolució xinesa contra el govern manxú liderada pel partit reformista Kuomintang no va aconseguir canvis efectius en la situació privilegiada de la burgesia i els grans propietaris tot i sollevar-se de l’antic ordre amb èxit.[2]

Aquests fets van servir d’exemple per a les insurreccions asiàtiques del cas en que he centrat l’estudi.

El cas de l’Hindustan

En un marc més concret, el del subcontinent indi (o Hindustan), que havia estat sota domini britànic des del segle XVIII, va haver peculiaritats rellevants.

I és que el Regne Unit va ser la única potència imperial que, quan la descolonització va ser imminent, va cedir les parts menys lucratives de les seves colònies, tal i com va recomanar Truman: «Truman alentó a los británicos […] a transferir las riendas de la autoridad civil a las élites locales» (McMahon, 2009: 85). En aquest sentit és important tenir en compte que, econòmicament, l’ independència de la major part dels territoris colonials els beneficiava respecte al fet de conservar-se en el poder. Així ho diu Josep Fontana: «La renuncia de los británicos a una parte sustancial de su imperio asiático nacía fundamentalmente de la imposibilidad de seguir sosteniendo los elevados costes de su mantenimiento en las difíciles condiciones económicas en que Gran Bretaña se encontraba al término de la segunda guerra mundial» (Fontana, 2011: 148).

La debilitat econòmica dels britànics durant i després de la guerra ja havia comportat conseqüències decisives per a la posterior sublevació índia. Destacable és el cas de la fam de Bengala de 1943-1944 (en la que prop de tres milions de persones van morir per desnutrició), símptoma directe de la manca d’inversió en el manteniment de la colònia.

A partir de 1946 el govern britànic començà precipitadament una sèrie de negociacions amb l’objectiu de despreocupar-se d’aquells territoris menys rentables: el 1947 van abandonar la Índia, el 1948 van permetre la independència de Ceila (avui Sri Lanka), i el 1949, la de Birmània (avui Myanmar).

Tot i això, a les zones rentables, on van mantenir en el poder, els britànics van incrementar l’explotació «en una escala sin precedentes» (Fontana, 2011: 146) i van utilitzar la força per perpetuar el control a Malaia i Hong Kong amb el pretext de l’anticomunisme.

Per fer dur a terme tots aquests procediments, a Gran Bretanya li convenia trobar l’element de la resistència més fàcil de controlar, que comportés la mínima despesa econòmica i que permetés perpetuar el màxim control indirecte; i negociar amb aquest. Aquest element estava liderat per Gandhi. D’aquesta manera, Gandhi va esdevenir mediador entre la resistència i els colons britànics. En aquest sentit, Gandhi fou també un col·laborador d’Anglaterra, al pacificar una insurrecció que podria haver comportat canvis més profunds i emancipadors. Com que Gandhi no va amenaçar gaire la posició de superioritat anglesa, seria convertit en un mite (el «mite Gandhi») en l’imaginari col·lectiu occidental com a exemple del què les elits volen que els rebels actuïn. A l’Hindostan actual són millor recordats herois de la independència més combatius com Bhagat Singh, mentre qie Gandhi és una figura més controvertida.

En qualsevol cas, els territoris que van resultar teòricament sobirans van quedar desbordats d’enfrontaments entre, majoritàriament, hindús i musulmans.

Mountbatten, nomenat virrei i amb l’objectiu de ser l’últim, deixant Hindustan en mans de la seva població, va dur a terme una ràpida «fugida» britànica de la zona per no haver d’implicar-se en problemes greus donada la situació crítica en el si de la població índia. De fet, si l’objectiu era abandonar la regió el 1948, ho va fer el 1947, per la imminència potencial d’una guerra civil. Al contrari del que havia planejat en un principi, va deixar el territori dividit en dos estats: la Índia (d’hegemonia hindú, tot i que existien zones disputades) i el Pakistan (majoritàriament musulmà), aquest últim dividit entre el «Pakistan Occidental» i l’«Oriental», és a dir, Bengala.

En un primer moment, la partició va resultar tenir conseqüències nefastes. Les regions fronterisses entre els dos estats nous estaven constituïdes per una població amb grans diferències internes (com fins ara, diferències entre hindús, musulmans i sikhs), per tant, la divisió territorial va succeir de manera especialment sanguinària en aquesta zona. Es calculen 500.000 morts, a part d’èxodes massius (Pastor, 1989: 39).

Un altre problema que va produir enfrontaments va ser el dels nombrosos principats indis (hi havia 362) (observar mapa 1) i la qüestió de la seva annexió o no a un dels dos nous estats. Tot i això, aquest cas, les annexions es van dur a terme pacíficament, exceptuant unes poques. D’aquestes, el cas més important va ser el de Caixmir (que apareix al mapa 1 com Cachemira).Amb tot, la regió després de la retirada anglesa va quedar configurada tal i com es pot observar al mapa 2.

Sense títol.png

MAPA 1. L’Hindustan abans de la independència.

Partition_of_India

MAPA 2. L’Hindustan després de la independència.

 

L’annexió de Caixmir seria decidida per una guerra entre 1947 i 1949. Encara avui, Caixmir és una nació sense Estat i amb el territori disputat per la Índia i Pakistan. Bengala, per la seva part, proclamaria la creació d’un nou estat, Bangladesh, després d’una guerra de 1971 a 1972.

3. Comparació

D’una banda, han sigut les pròpies societats descolonitzades les que, involuntàriament, han propiciat els aspectes negatius d’aquest procés, per les anomalies que han patit culturalment, és a dir, primerament per la forta influència d’una cultura aliena i «forjada» en un context molt diferent (o el que és el mateix, el fet de no mantenir uns costums adaptats a la seva població), i segonament, per l’influx d’una bona quantitat d’odi, aquell sentiment que es retroalimenta, causat per la llarga repressió durant generacions. Aquest segon fet no només és conseqüència de la colonització en sí, sinó també dels enfrontaments posteriors pels territoris. Les potències colonials han impedit el que podria haver sigut un desenvolupament cultural normal de les societats hindostàniques, causant problemes en tota la història posterior; de la mateixa forma en què, si es substituís la fase del creixement d’un nen per una tortura, es convertiria en un adult trastocat.

Un altre fet «intern» que provoca que després de la descolonització no s’hagi viscut tan «bé» com es podria haver viscut és la tendència d’aquests països a retornar a situacions similars a les colonials, probablement per la incapacitat de la població per adaptar-se a les noves condicions. I aquest és, en la meva opinió, un fet general: les societats tenen límits, tant inferiors com superiors. S’adapten difícilment als canvis ràpids, tant si són cap endevant com cap endarrere; portant-les en el primer cas a revoltes que reclamen la tornada de situacions antigues, encara que vagin en contra del seu propi interès. És el cas de Pakistan, que va aprovar una constitució el 1956 i només dos anys després la va suspendre substituint-la per una dictadura «que venía a reproducir, en cierto modo, los hábitos políticos de la época de la colonia» (Fontana, 2011: 148).

D’altra banda, ha sigut l’anomenat «neocolonialisme» el que ha aconseguit que les anteriors potències colonials segueixin dominant a les seves colònies. Això passa perquè les neocolònies es troben en una situació de dependència econòmica, i perquè a més, els seus mercats depenen dels neocolonitzadors. Tenint en compte que cap individu és sobirà si no ho és en el pla econòmic, això pren una gran importància, comparable a la de la dependència política colonial.

Un altre fet que es fa patent al comparar les dades de producció anteriors i posteriors a la descolonització és que les antigues colònies, que produïen gairebé un únic producte (al menys en el cas de l’Hindustan), van canviar aquest fet en molt petita mesura.

L’auge del neoliberalisme, a més, al significar un auge de la globalització l’activitat econòmica a gran escala, va propiciar l’apogeu de la deslocalització empresarial, que aprofita la mà d’obra barata i l’escassa normativa laboral i ecològica d’aquests països endarrerits, els quals reben a les empreses amb els braços oberts, en la seva necessitat de reduir l’atur.

En conjunt s’ha establert una dinàmica global que inclou paradoxes com la que Eduardo Galeano exposà, lúcidament: «los países ricos ganan, consumiéndolos [els productes del tercer món], mucho más de lo que [el tercer món] gana produciéndolos» (Galeano, 2003: 15).

En conclusió, crec que les condicions de vida per a la població, a curt termini, van empitjorar, però que, a la llarga, han esdevingut lleugerament millors, tenint en compte les millores en l’àmbit polític. Tot i això, crec que aquest pas d’un repartiment del món entre estats a un altre repartiment entre empreses encara és molt negatiu, i no s’acabarà mentre es perpetui l’hegemonia del lliure comerç.

Notes

[1] El poder central consistia en un sistema bicameral on el virrei tenia dret a veto.

[2] Això portaria a grans masses rurals a adherir-se al Partit Comunista i a proclamar la República Popular Xinesa el 1949.

Bibliografia

  • Fontana, J. (2011). Por el bien del imperio. Barcelona: Ediciones de Pasado y Presente.
  • Galeano, E. (2003). Las venas abiertas de américa latina. Torrejón de ardoz: Siglo XXI
  • Judt, T. (2010). Ill fares the land. New York: Penguin Press.
  • McMahon, R. J. (2009). La Guerra Fría. Una breve introducción. Madrid: Alianza Editorial.
  • Pastor, A. (1989). La descolonización: el tercer mundo. Móstoles: Ediciones Akal.
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s